Des del punt de vista institucional, el folklore es reconeix com a una part del nostre Patrimoni Immaterial per la Llei 4/98 del Patrimoni Cultural Valencia, i malgrat que portem molt de retràs en la tasca d’estudi, conservació i posada en valor del folklore valencià, i el recent canvi de sentit que en els últims anys han experimentat la majoria de les distintes institucions valencianes, en pro de la difusió i normalització del mateix, no hi ha una aposta seriosa i sistemàtica per a la recopilació, arxiu, l’estudi, protecció i la preservació que es mereix. Prova d’açò, és que ja han passat 20 anys des de l’aparició de la llei i no s’adverteixen massa canvis.

Com hem vist abans, tant la música tradicional com els instruments musicals que s’utilitzen formen part del folklore. No sempre coincideixen, però els dos son importants en la tasca d’estudi, conservació i posada en valor que ens diu la nostra llei de Patrimoni.

La classificació dels instruments tradicionals, tal i com assenyala Juanma Sánchez en la seua pàgina web d’instruments tradicional ibèrics, es pot fer per famílies, seguint el criteri de Sachs-Hornbostel, basat en el sistema que produeix el so. Així tenim diverses famílies d’instruments, entre ells els de percussió que es divideixen en dues grans famílies: els idiòfons i els membranòfons. El més important i més utilitzat encara al segle XXI és el tabal o tabalet.

Els instruments membranòfons en la tradició musical valenciana

Entre els instruments membranòfons utilitzats en la música tradicional, enumerem primer aquells colpejats directament amb les mans, generalment d’una sola pell amb marc com són el pandero i pandereta, molt comuns a les nostres terres, amb sonalles en el marc, que sonen a la volta que es colpeja la pell. Aquest so té la seua expressió més característica en el “triscat” com assenyala Eliseo Parra (2003):

“Triscar es arrastrar la yema de cualquier dedo a contrapelo por la superficie de la pandereta para conseguir una especie de redoble con las sonajas.”

Amb aquest efecte i la utilització dels dits de la mà, colpejant el parxe, s’aconsegueix acompanyar ritmes de rondes i balls com les jotes, fandangos i seguidilles de les comarques del nord, ritmes que comparteixen amb les poblacions de les comarques confrontants del sud de Terol. No obstant, pareix ser que la pervivència del pandero i pandereta en aquesta zona no està en el seu millor moment.

A les nostres terres els panderos i panderetes serveixen com a acompanyament rítmic habitual dels instruments de corda i veus, on també estaven integrats, a vegades, els instruments de vent.

El membranòfon més utilitzat a la nostra música tradicional és sense dubte el tabal o tabalet. Forma part dels membranòfons cilíndrics de doble pell colpejat indirectament amb dues baquetes, amb un origen al menys tan antic com els instruments de vent de llengüeta doble (Reig, 2011, p.390), antecessors de la dolçaina, del qual es company inseparable en la nostra música popular i tradicional.

Un altre membranòfon important que s’utilitza en la nostra música tradicionalment, i que pertany als membranòfons fregats amb un pal (en realitat amb una canya) és la simbomba o pandorga. És un instrument d’acompanyament propi de les cançons de Nadal, si bé en el cas de Mutxamel, s’utilitza també per a acompanyar la música de ronda i ball en altres moments de l’any. El seu ús està estretament lligat al de la pandereta. Es prou estrany veure tocar una simbomba sense una pandereta al costat.

També cal nomenar alguns instruments membranòfons que s’han afegit a les nostres manifestacions populars. Així, és molt habitual els bombos (cilíndric de doble membrana) en les formacions de carrer actuals i els timbals (semiesfèric d’una sola membrana) necessari en la interpretació de músiques per a la festes de Moros i Cristians.
A les colles de dolçainers i tabaleters actuals, s’ha incorporat habitualment l’anomenat redoblant, baixó o timbal base.

Descripció i característiques del tabal valencià

Amb el nom de tabal es coneix a les nostres terres el tamboril i redoblante castellà, timbal de gralla a Catalunya, tambor a l’Aragó, Astúries, Galícia, etc. És un instrument sempre lligat a la dolçaina, de la qual és complementari. Les seues formes són variades a tot l’Estat espanyol, però hi ha una estandardització de l’instrument a partir dels anys 70, coincidint amb la recuperació dels dos instruments.

El treball d’estandardització es va fer a partir d’un tabal antic propietat de Joan Blasco11 i la col·laboració en la reconstrucció artesanal (amb modificacions) a càrrec de Ballester Percusión de Massanassa.

Actualment, els fabricants de tabals han proliferat tant com la presència de tabaleters a les escoles i les colles, per tal d’atendre la demanda. Sense reproduir cap altre model de tabal antic (com hauria sigut desitjable), principalment s’han dedicat a introduir millores en el model estàndard de Ballester. No obstant això, apareixen diferents models de tabals de distints acabats i mides en els catàlegs d’empreses fabricants de percussió com Gonalca, Nova Percussió i Santa Fe, entre altres. Alguns d’ells muntats i revisats.

Pel que fa a les baquetes, hi ha a la disposició de l’usuari una gran quantitat de models i tamanys, si bé continua utilitzant-se el model tradicional. Dir que la forma tradicional d’agafar les baquetes i la col·locació del tabalet, ha variat prou en les últimes décades, per la intervenció de les tècniques actuals oficials de percussió. No obstant en algunes zones del nord penínsular, es conserva la forma tradicional.

Font: Eduard Caballer i Baquero, “Instruments de la tradició musical valenciana, Barraca Quina Fumaguera, 2019”.