La paraula idiòfons prové etimològicament del grec: idio (propi) fon (so). Un idiòfon és per tant, qualsevol objecte que per ell mateix crea so. Els instruments musicals idiòfons produeixen so per a vibració del seu propi cos. Per tant, estan construïts per materials inherentment ressonants que no necessiten d’una caixa de ressonància, ni de membranes o cordes per a poder emetre el so.

Podíem dir que els idiòfons constitueixen la família d’instruments musicals més diversa en quant a la quantitat de tipologies i varietat de materials que la integren.

Normalment classifiquem els instruments atenent a la forma d’emetre el so però en la cultura popular existeixen altres factors importants com els usos socials i místics, els costums, les eines de comunicació i les activitats lúdiques.

Buscarem ací una visió més pròxima al model Jenkins i explicarem els instruments com a eines culturals.

Usos cerimonials i religiosos

Comencem pels instruments amb vinculació cerimonial o mística. Estan associats a balls o danses i a festivitats de caràcter religiós.

Bastons, plats, porres i espases són idiòfons de cop directe, concretament d’entrexoc, i formen part fonamental de molts balls cerimonials que usen utensilis (quasi sempre guerrers) en les seues representacions.
També és habitual la presència, en aquests tipus de danses, d’altres idiòfons d’entrexoc com les postisses, o de cop indirecte com els cascavells o picarols enganxats a la roba del dansant

Hi ha danses cerimonials de bastons per tota la geografia valencianes però caldria destacar a grups com els alacantins “Colla Corball, Cultura Popular de l’Alacantí” que a banda de representar aquests tipus de balls (com en el Corpus d’Alacant) fan danses de nova creació amb caràcter més lúdic i amb l’objecte de fer difusió i preservació cultural.

Eines de comunicació i reclams d’oficis

La majoria d’aquests instruments han perdut hui en dia la seua funció social de comunicació. Potser ja no entenem el seu llenguatge o no els fem servir, però encara els podem reconèixer i retrobar en alguns indrets del nostre País. Parlem de les campanes, els picaportes, les esquelles dels animals (com a representants de les eines de comunicació) i de les paletes de remoure o les bares de matalafer (com a reclam d’ofici). Tots ells són idiòfons de cop directe, percudits, excepte esquelles i picarols que serien de cop indirecte, sacsejats.

La campana va ser l’instrument més important dels esmentats i encara hui conserven part del seu llenguatge de comunicació . Tots els pobles en tenen i al seu voltant roda el quefer diari dels veïns. Ens recorda les hores, avisa i crida a les festes, notifica esdeveniments i els actes litúrgics. També, però de grandària més reduïda, existien les campanes d’estació, de convents i de monestirs.

Les campanetes de bronze o de fang s’han usat en l’església pels rituals eclesiàstics, en els col·legis per a avisar dels canvis de classe o de la fi de l’esplai, en les cases de gent adinerada per cridar al servei…

El picaporta (o també, anella/picador de porta, maneta, balda, baula, baldó o armella) entra en desús en aparèixer els primers timbres elèctrics. Les primeres picaportes apareixen a l’edat mitjana. La forma originària de martell va anar evolucionant a vertaderes meravelles artesanal de caps d’animals, manetes, argolles etc. Cada picaporta tenia el seu so i cada persona o cada pis, una forma diferent de picar.

Les esquelles i els picarols es pengen al coll dels animals. D’aquesta manera hi són reconeguts pel pastor i , tanmateix, les mares es fan més localitzables per les cries. En solen portar bous, vaques, cabres , borrecs, cavalls, fins i tot es veuen gats amb cascavells.

Els bastons de matalafer no eren exactament un reclam però sí una eina de treball que produïa un só rítmic en colpejar la llana amb les dues vares. Aquestes solien ser de castanyer o de codonyer i d’un metre o poc més de llargues.

La paleta de remoure les castanyes, colpejant sobre el foguer o la paella castanyera, continua sent un reclam de venedores. Tots els oficis de carrer avisaven de la seua presència amb la veu o amb reclams, normalment aeròfons com xiulets, pardalets i semblant però, com idiòfons pròpiament dits, s’empraven utensilis de metall de cada ofici.

Instruments festius i socials

Acabades les obligacions diàries, el treball, les faenes del camp i de la llar, i en moments de diversió i relacions socials, els valencians i les valencianes s’ajuntaven per a festejar, ballar, cantar, tocar. Aleshores qualsevol eina podia esdevenir instrument musical. És cert que alguns d’aquests instruments estan més associats a una festa concreta. Si diem botella llaurada tothom pensarà en el nadal, si diem matraca pensem en la setmana santa, si diem canyís i embut, nunut i carabasses molts pensaran en el carnestoltes; però l’objectiu final de tots era fer festa.

Dels idiòfons en nadal tenim:

La botella llaurada malgrat estar incorporada en rondalles i en altres formacions instrumentals s’associa al Nadal. És un idiòfon de cop indirecte rascat o fregat. Normalment es frega amb una vara metàl·lica que pot ser un simple ganivet, forqueta o cullera.

La carraca i el carranc (o també carrau/xerrac) són instrument típics de la sortida de la missa del gall. Construïts de fusta i/o de canya, són idiòfons de cop indirecte rascats. Consten d’un mànec que passa pel centre d’una roda dentada al voltant del qual gira una peça amb una llengüeta. En girar, la llengüeta va picant contra cadascuna de les dents de la roda i produeix una successió ràpida de sons molt curts. Normalment el carranc té una llengüeta i la carraca pot aplegar fins a quatre. Existeixen algunes carraques de grans dimensions, d’un metre o més.

Dels idiòfons de Carnestoltes en tenim el Canyís, un idiòfon de cop indirecte, fregat, constituït per canyes que, sense tenir contacte entre elles, estan unides per cordes. També conegut com xilòfon de canya és classificat per alguns autors com idiòfon percudit ja que es fa sonar amb un tros de canya que pot percudir o frega les canyes nugades. Normalment es du penjat de coll i es pot trobar amb canyes de la mateixa longitud o més estretes a la part de dalt i més amples a la par baixa de l’instrument. S’usava per portar el ritme en les agrupacions d’embuts tocats en carnestoltes.

Al marge d’aquests usos concretament festius estaven els usos socials que es produïen en qualsevol època de l’any. Els idiòfons d’ús social han esdevingut, en gran part, instruments de la rondalla. Continuen amb l’ús musical malgrat haver perdut el caracter social originari

La guitarra de fusta, amb les mateixes característiques que el canyís, tant per la seua classificació com per la forma de fer-la sonar. Varien els materials emprats ja que són de diferents tipus de fusta (segons el gust del constructor en tant al so) i se solien fregar amb una cullera, també de fusta.

Canillas (o també arpa d’ossos) és un instrument típic de la comarca dels Serrans, d’origen prehistòric, es també un idiòfon fregat semblant al canyís i la guitarra de fusta però ara construït amb ossos de corder que són rascats amb una castanyola.

Els Ferrets (o triangle) és un idiòfon de cop directe percudit. Consta de dues varetes de ferro, l’una d’uns 60 cm. i l’altra d’uns 15 cm. de longitud. El ferro llarg es penja d’un cordell i el ferro, xicotet es fa servir per colpejar-lo. És un instrument molt antic que ha adoptat diferents formes : recta, en forma de U o de triangle, que és la més coneguda.

El Morter, també de cop directe percudit, pot ser de fusta, metall o fang i amb una massa o mà de morter es colpeja rítmicament en el fons i en els laterals. És un exemple, junt a la botella o les culleres de com l’esser humà és capaç d’aprofitar el seu entorn segons les necessitats. Qualsevol eina de la llarg és susceptible de fer música.

El Rascador (o Rascle, a Gandia i Tavernes de la Valldigna) de canya o de fusta, són dues vares (una d’elles dentades) que es fan sonar fregant una contra l’altra. És per tant un idiòfon de cop indirecte, fregat. Ha tingut diversos usos. El de canya s’usava com a joguina infantil i en carnestoltes per fer soroll. El de fusta s’usava com acompanyament rítmic en les rondalles i per a fer serenates. A alguns llocs com Aiora es toca com el violí.

La Post de Rentar era un utensili habitual a totes les cases. S’utilitzava per a rentar la roba al “poaor”, al riu o a la séquia. Idiòfon de cop indirecte, fregat, es es feia sonar rascant amb una cullera sobre els bordons de la fusta treballada.

El Cànter i l’Espardenya és un idiòfon de cop directe percudit. El cànter fa de caixa de ressonància en ser colpejat per l’espardenya. Fa funció d’un bombo molt elemental ja que no necessita d’un pegat de cuiro per obtenir un so molt semblant. Si bé el so és menys intens que el d’un bombet fa un efecte i timbre molt peculiar. Moltes rondalles en fan servir en l’actualitat.

Les Culleres és un instrument de cop directe d’entrexoc. Consisteix en dues culleres, tant de fusta com de metall, que s’agafen amb una ma col·locant el dit índex entre els mànecs i enfrontat les parts còncaves que es colpegen entre si amb l’ajuda de l’altra ma, el genoll o el braç segons el gust i habilitat de l’intèrpret. Tenen un so semblant a les postisses. Alguns tipus de culleres més evolucionades van unides per la part del mànec. Amb aquesta xicoteta variació s’haurien de classificar com d’esquerda.

La Carabassa seca era habitual en les murgues, on anava acompanyada d’un aeròfon, el Nunut. Una murga coneguda és la de Foios, formada per més vint membres. La carabassa també es feia servir per carnestoltes i en tot moment fester. Es un idiòfon de cop indirecte sacsejat ja que en assecar-se la corfa s’endureix, i les llavoretes queden soltes per l’interior.

Les Postisses són un idiòfon de cop directe d’entrexoc. Acompanya a nanos o cabuts, danses, balls cerimonials i rondalles, a banda de servir com a rascador o colpejador en molts instruments. Com a precursor d’aquest instrument tenim els Tellets, fets amb dos troços de “teula” o “bric” que es col·locaven en la ma i es colpejaven entre si.

Instruments d’us infantil

També nomenats jocs musicals, aquesta categoria és difícil de delimitar. Molts dels instruments que hem relacionat anteriorment podrien estar en aquest apartat. Si d’alguna manera es pot distingir un instrument d’us infantil és per la possibilitat de ser construït pels xiquets i les xiquetes, o bé per ser creats amb la intenció de ser un lloc per als més menuts. Malgrat que molts d’aquests instruments han caigut en desús o es construeixen en materials no tradicionals com el plàstic, hi ha moltes persones i associacions capficades en recuperar aquestes tradicions. Dos bons exemples són Miqui Giménez a Catalunya i el Musit (Aula Museu d’Instruments de Música Tradicional) al País Valencià.

Els materials utilitzats eren la canya, el fang, la fusta; però podem afirmar que la canya és el més habitual. Els lutiers de canya recomanen fer servir canyes recollides en gener o febrer i en quart minvant

El Picacanya seria un idiòfon de cop indirecte d’esquerda ja que, segons la definició, dos braços fixats entre ells però que es mantenen separats, entrexoquen. Malgrat complir l’enunciat, apareix en molts tractats com idiòfon directe d’entrexoc. Consisteix en una canya d’uns 40 cm. amb un tall longitudinal fins a l’osca, practicada per damunt d’un nus. Es colpeja en la base del mànec i imita el toc de les postisses. També és d’us habitual en les rondalles i murgues. Existeix una variant de construcció a Carlet que en compte d’un tall en té molts, amb la conseqüent modificació del so.

La Castanyeta és una variant del picacanyes ja que te els dos extrems percudibles. Era construït per als xiquets. Típic de Riba-roja i comarca.

La Closca de Nou, de cop directe percudit, es construeix fàcilment fent un rebaix a la closca sobre el que es col·loca una canyeta o fusteta enroscada amb fil o goma. Colpejant amb els dits es fa repicar la canya sobre la closca. També és un instrument associat al Nadal per ser època on es consumeix aquest fruit de forma tradicional. Amb idèntic mecanisme però fent servir un tub de canya, en compte de la closca de nou, tenim el Repicador.

El Reguerrec és paregut al rascador però més rudimentari. Normalment es construïa amb pals de granera trencats on es feien les mosses.

El Sonall és un idiòfon de cop indirecte sacsejat. Xicotetes peces dins d’una cavitat tancada o oberta entrexoque al ser sacsejades. És un instrument utilitzat pels nadons durant milers d’anys. Uns dels primers sonalls de la història s’han trobat a l’Egipte on rebien el nom de sakhm.

Com hem vist, la diversitat d’instruments idiòfons és grandíssima. Hem arreplegat ací una mostra el més completa possible però de segur que si passegem pel nostre país en trobaríem de més variants i de més denominacions i usos. La música tradicional és sorprenent però quan bussegem en el món d’aquesta xicoteta percussió valenciana ens adonem, si més no, de la riquesa cultural i del valor de les nostres arrels. La música tal i com la coneixem, tal i com la ens ha aplegat és conseqüència d’un procés evolutiu que naix, d’entre altres, en aquelles persones que van fer servir eines per acompanyar els seus ritus, la seua vida social, les seues festes i per construir els instruments que modelarien aquestes músiques. Ara soles ens resta l’obligació de preservar aquesta cultura i guardar-li el respecte que es mereix.

Font: Eva Ortiz i Gàlvez, “Instruments de la tradició musical valenciana, Barraca Quina Fumaguera, 2019”.