Els instruments de corda es poden dividir bàsicament en dues famílies: els de corda fregada i els de corda polsada. En els primers la vibració de la corda es produeix quan es frega la corda de l’instrument amb un arc que porta acoblades unes crins de cavall i que es va fent passar per sobre cadascuna de les cordes. Ací trobem els instruments
de la família del violí, és a dir: violí, viola, violoncel i contrabaix, a més d›altres instruments d›altres tradicions musicals del món i instruments de la música antiga. En la tradició musical valenciana, encara que actualment en algunes rondalles comença a utilitzar-se el violí cada volta més, és cert que durant molt de temps a penes s’ha emprat, tot i que es té constància del seu ús en algunes agrupacions musicals tradicionals.

D’altra banda, tenim els instruments de corda polsada, on la vibració de les cordes es produeix quan les anem polsant amb els dits o amb un plectre o pua, segons de quin instrument es tracte. Ací trobem més riquesa d’instruments que s’utilitzen pel que fa a la nostra música. Així, dintre d’aquest grup, trobaríem una segona divisió d’instruments que, d’una manera molt general, podríem dividir en instruments de corda doble, que es toquen amb plectre, i instruments de corda simple que es toquen amb els dits. Dins del primer subgrup, els de corda doble, que habitualment interpreten els papers melòdics, tenim principalment la bandúrria i el llaüt, els més emprats actualment, tot i que ara veurem que n’hi ha d’altres. Pel que fa al segon subgrup, els de corda simple, trobem bàsicament guitarres i guitarrons, que s’usen per a fer l’acompanyament ritmicoharmònic de les diferents peces.

En aquest treball incidirem bàsicament en la família de la corda polsada, donat que la de la corda fregada tan sols es redueix al violí i ja hem vist que té un ús bastant reduït, quasi residual. És possible que en algun moment, com ens deia Fermin Pardo, també existiren rabells als quals va substituir el violí, però sobre açò sols podem conjecturar, no tenim documents que ens ho puguen corroborar.

Els instruments de corda doble

Començarem per les cordes dobles. En el nostre cas els dos instruments que utilitzem principalment són la bandúrria i el llaüt. Ambdós tenen sis ordres dobles, és a dir, tenen sis parells de cordes afinades de manera idèntica entre elles i a distància de quarta justa entre cadascun dels parells. Normalment aquestes cordes solen estar fabricades d’acer les més agudes i les més greus solen tenir l’interior d’acer i van recobertes amb un entorxat metàl·lic. No obstant això, també hi ha qui utilitza cordes de niló recobertes amb el mateix tipus d’entorxat i amb les quals s’obté una millor sonoritat. Hem d’anar en compte quan parlem del llaüt i no confondre’l amb l’instrument amb el mateix nom però diferent configuració de cordes i funció, que es gastava, principalment pel centre d’Europa, durant el renaixement i el barroc.

La diferència principal entre la bandúrria i el llaüt, tot i que molta gent no els distingisca, és la grandària. La bandúrria, com hem vist, és més aguda i per tant més xicoteta. Fa una mida de tiro d’uns 270 mm. Per la seua banda, el llaüt és bastant més gran que la bandúrria i evidentment més greu, com hem comentat més amunt. A més, la forma de la caixa se sol fer lleugerament diferent. El tiro, en aquest cas, és d’uns 500 mm (quasi el doble que el de la bandúrria).

El paper d’aquests instruments dins de la nostra música és, principalment, tocar les melodies o les segones veus, sobretot en els enllaços de les diferents cobles cantades dels diversos balls (jotes, fandangos, valencianes…), però també acompanyar les veus mentre canten, bé siga recolzant el cant mateix, o fent melodies de contrapunt a les veus principals i fins i tot fent acords per a acompanyar rítmicament, junt a guitarres i guitarró. A més, també interpretaran aquelles peces instrumentals que calga com puguen ser polques, masurques, aquells boleros que no es canten, etc.

Es toquen, com hem comentat, utilitzant una pua o plectre, que és una xicoteta peça feta tradicionalment de closca de tortuga o algun animal semblant, o també de banya de bou, encara que hui en dia se solen fer de materials plàstics de diverses grossàries. Amb aquesta pua anem polsant les cordes i per a fer durar les notes emprem la tècnica més característica d’aquests instruments: el trémolo. Açò consisteix a anar passant amunt i avall, molt ràpid, la pua per sobre del parell de cordes on estiga la nota que estem fent sonar, produint el so tan característic d’aquests instruments. A més, per anar obtenint les diverses notes, el mànec està dividit amb unes barretes anomenades trasts,4 que divideixen cadascuna de les cordes en semitons (per tant, dos trasts equivaldran a un to complet). Polsant amb els dits de la mà esquerra sobre aquests trasts anem fent més curta la longitud útil de la corda i, per tant, anirem aconseguint cada volta sons més aguts, a mesura que anem pujant pel mànec.

A banda dels dos instruments que hem comentat, bandúrria i llaüt, en ocasions ens trobem que s’utilitzen altres instruments de la seua família. Aquests sembla que sorgeixen en algun moment (segurament del segle xx) per imitació d’altres famílies d’instruments, per tenir un soprano, alt, tenor, baix… aquests altres instruments de la família s’empren més en les orquestres de pols i pua i en el si d’aquestes és on sembla que van nàixer. Ara bé, com que en moltes ocasions els mateixos músics que toquen en aquestes orquestres també ho fan a les rondalles tradicionals, a voltes, aquests altres instruments, són utilitzats en la música tradicional. Es tracta del bandurrí, el llaudí i l’arxillaüt.
Amb aquests es complementaria la família de la bandúrria i el llaüt de manera que la primera seria el soprano i el segon el tenor de la família.

Un altre instrument que en ocasions s’ha incorporat a les rondalles valencianes, encara que poc habitual, és la mandolina. De característiques i grandària semblant a la bandúrria, es diferencia d’aquesta en el nombre de cordes, quatre ordres dobles en lloc de sis, i la distància entre cordes que en lloc de ser de quarta justa, és de quinta justa.

A més d’aquests instruments que en l’actualitat encara s’utilitzen tant en les rondalles com a les orquestres de pols i pua de forma habitual, tenim dos instruments més que van caure en el desús i en l’oblit, però que últimament s’han recuperat i es tornen a emprar en algunes rondalles gràcies que algun constructor n’ha fet reproduccions. Es tracta de l’octavilla i la citra o cítara. El primer és un instrument de sis ordres dobles, amb la mateixa forma de la guitarra, però més menuda que aquesta i que acomplia un paper semblant al de la bandúrria, és a dir, fer les melodies de les diverses peces que interpretava la rondalla. Té un tiro de 352 mm i segons comenta Jordi Reig en el seu llibre apareix citada per Felipe Pedrell en algunes obres.

Per altra banda tenim la citra o cítara (apareix anomenada de les dues formes segons la font que es consulte) un instrument bastant curiós en la seua distribució de cordes i afinació. Es tracta d’un instrument amb tres ordres de cordes triples, on dos són d’acer i la tercera és més grossa i va entorxada, i on les cordes de cada ordre van afinades en diferent octava entre sí.

Així queden ja descrits els instruments de doble corda que utilitzem en la música tradicional, aquells que més s’utilitzen actualment i també aquells que en algun moment han pogut utilitzar-se o que sabem que van ser-ho i actualment, gràcies a restauracions dutes a terme per diversos luthiers, tornen a usar-se i va normalitzant-se l’ús en les rondalles.

Els instruments de corda simple

Ací ens trobem principalment amb la guitarra i el guitarró, o millor dit, els guitarrons, ja que en trobem diversitat de models.

Els instruments de corda simple són els més importants a l’hora de fer música, la base de la rondalla valenciana. La funció d’aquests instruments és la de fer l’acompanyament ritmicoharmònic i es toquen amb els dits, no amb pua com
passava amb els de corda doble, i generalment rasguejant i no puntejant. No se sol fer melodia amb ells. Però mentre la guitarra podríem dir que és la que du la base del ritme, el guitarró va fent variacions rítmiques sobre la base de la guitarra.

El guitarró és fill de la guitarra, és a dir, descendeix d’ella, com a requint d’aquesta. Per fer uns breus apunts històrics sobre ambdós instruments, direm que la guitarra originàriament tindria quatre ordres dobles. Durant els segles xv i xvi, conviu amb la viola de mà (vihuela en castellà), considerada aquesta com un instrument culte i refinat, enfront de la guitarra que es considerada un instrument popular. Amb el temps, la guitarra va evolucionant i canviant la seua fesomia.

Així ens trobem que la guitarra del segle xvii ja té cinc ordres de cordes, dobles encara. I és important quedar-nos amb aquesta dada, ja que en aquest moment és quan podem dir que naix el guitarró tal i com el coneixem hui, amb cinc cordes i no sis com en té la guitarra actual. A més, l’afinació en aquesta època és una mica curiosa i diferent de la que hui en dia utilitzem per a la guitarra, ja que la corda més greu quedaria situada en el centre de l’instrument, és a dir, en la tercera corda. Bo, en realitat conviuen ambdues afinacions, com bé explica el guitarrista Gaspar Sanz en el seu tractat “Instrucción de música sobre la guitarra española” (1674).

Quant a la manera de tocar aquests instruments, en general s’utilitzen, com ja hem comentat, de manera rasguejada, no puntejada. Les diferents notes o acords els obtenim de la mateixa manera que en els de corda doble, és a dir, polsant amb els dits de la mà esquerra en els trasts situats al mànec de l’instrument de forma que com més a prop de la caixa de ressonància anem xafant més agut serà el so obtingut.

Font: Jusep Fuster, “Instruments de la tradició musical valenciana, Barraca Quina Fumaguera, 2019”.