Adolfo Carnero

Després de tant de temps de trepitjar places, carrers, bars, biblioteques, platges i jardines, m’encarregen que pose per escrit alguna cosa sobre la meua relació amb les persones de la Colla de dolçainers i tabaleters del COCO. Ardua feina per una vesprada calorosa d’estiu.

Abans de ser conscient de tindre i gaudir d’un folklore i una cultura popular arrelada en les tradicions que es singularitzen com a part del poble valencià, en el meu cas, está l’estima a les i als amics. El plaer de participar en projectes col.lectius, d’expressió i creació, de recuperació i ocupació d’espais pùblics. La festa. Aquest primer motor m’ha portat a participar en diverses accions festives i de recuperació del carrer com espai de trobada al casc antic d’Alacant. Exige va ser el cas de les primeres fogueres experimentals i itinerants. També dins el Col.lectiu Carnestoltes, amb la recuperació i popularització de les Carnestoltes d’Alacant. Participant en l’organització d’actuacions i festivals musicals o com a soci co-fundador de la Barraca “El Cabasset” entre altres aventures socials i culturals.

La meva afició per la música va passar per punxat discs en “los encuentros de amistad” que organitzaven en el col.legi D.Bosco dels Salesians a Alacant; treballant amb “Els Pavesos” durant la meva època d’estudiant en la Universitat de València; i asistint a molts festivals i actuacions. Ben és cert que en la meva família també va picar el mosquit de l’expressió musical, el nostre fill Pau i el meu nebot Óscar van tocar la bateria i un dels meus germans toca la percussió a la banda del poble on viu. Sempre he volgut manifestar-me musicalment, però quan era jove no hi havia afinador electrònic de guitarra, com hui, i el saxo sempre em feia coscanelles als llavis. En aquell moment vaig pensar que l’expressió musical no estava feta per a mí.

Rodant rodant un dia vaig vorer una publicació al Facebook del nostre amic i també guerriller cultural “El Gigi” anunciant que quedaven places en un curs bàsic per aprendre a tocar instruments populars que organitzava l’Aula Oberta de l’ajuntament d’Alacant. Li vaig preguntar i el professors eren Eva, per a la dolçaina, i Ferran, per al tabalet, a més del nostre profe de llenguatge musical. A Ferran el coneixia prou, hem compartit espais, temps i afectes varies vegades (els dos som part de dos dinasties familiars d’alumnes del mateix col.legi, son de la mateixa edat, entre altres coses). Vaig decidir que no perdia res per intentar-ho, a més sempre he pensat que, si bé és cert que tinc poca memòria per algunes coses, tenia bona capacitat per als ritmes (al menys per imitar-los).

A partir del curs amb Antonio Sánchez, “El Gigi”, Luis Amat, melòman creador d’imatges amb sentit, i jo varem fundar el “grup disfuncional de percussió: aporrejant la pell”, amb la quasi-sempre-supervisió de Joan Gil “mildits”. A partir d’ací, assajos, correfocs, processons, festes populars al setembre, a Nadal, a juny,  algun concert,…. I en el camí molts bons amics i amigues, unes mostres son Manel “el noi d’Orba”, Jose Cervantes mestre de percussionistes i l’home tranquil, la timida Altea, la retornada Nuria, la colla santvicentera: Albert, Adela, Ruben,… I d’altres com la gent de “Corball”; José Vicente amb la seua sabia batuta; Ximet; el nouvingut de Vicent Carrillo i totes les persones que m’he trobat i espere continuar trobant-me en passacarrer, festes, aplecs, etc. Que gaudim fent sonar els nostres instruments tradicionals, re-creant les nostres arrels populars, fent comboi i fent gaudir de les nostres festes de una forma participativa i ioiosa.

Visca la mùsica.

Visca les festes populars al nostre país.

Visca el grup disfuncional de percussió aporrejant la pell.

I Visca la Colla del COCO que ens cuida, acarona i ens guia.

Per molts anys.