INSTRUMENTS
Per a poder parlar amb concreció dels instruments de la tradició valenciana, hem de aclarir, primerament, una sèrie de conceptes i aportar unes definicions bàsiques sobre la matèria. En aquest cas hauríem de començar parlant de què és l’organologia.
Etimològicament la paraula organologia prové del grec: ὄργανον – organon, “instrument” y λόγος – logos, “estudi” i segons el diccionari normatiu valencià trobem aquesta definició, en segona accepció, de la paraula:
“f. MÚS. Disciplina de la musicologia que estudia a història i les característiques dels instruments musicals, des del punt de vista de l’acústica, la mecànica i l’execució.”
Aquest mateix diccionari defineix la musicologia com:
“f. MÚS. Conjunt de coneixements científics relatius
a la teoria, la tècnica i la història de la música.”
Naixement de l’organologia i les classificacions dels instruments
L’organologia, com a disciplina científica no naix fins a la fi del segle XIX. Un segle abans, alguns musicòlegs comencen a mostrar interés pels instruments musicals i apareix el primer estudi sobre l’antic Egipte (amb descripcions dels instruments trobats en tombes i temples) però és el marc polític del colonialisme el que fomenta el sorgiment d’àmplies col·leccions d’instruments. Arran d’aquestes primeres grans col·leccions naix la necessitat de fer-ne les primeres classificacions sistemàtiques per part de conservadors de museus, musicòlegs i etnomusicòlegs, i allò determina l’aparició de l’organologia com a ciència.
Prèviament a aquesta sistematització, la classificació dels instruments musicals va anar variant al llarg a la història i les diferents cultures. Per exemple, la mil·lenària civilització xinesa aplicava un criteri tecnològic en funció dels materials emprats en la seua construcció (carabassa, bambú, metall, argila).
També la cultura hindú del primer segle abans de Crist classificava els instruments en quatre categories segons com produïen el so: fent vibrar cordes, fent servir columnes d’aire, percudint fusta/metall o percudint membranes de pell.
La cultura occidental també ha passat per diferents classificacions començant per la Grècia clàssica que dividia els instruments en tres grups segons la manera de produir el so: corda, vent i percussió.
La tradició valenciana
El musicòleg i compositor català, Josep Crivillé i Bargalló, apuntava en el seu llibre “El folklore musical” que els instruments, siguen utilitzats en la música tradicional o com a components de l’orquestra simfònica occidental, tenen el seu origen en aquells rudimentaris de les cultures primitives. Explicava també que les influències orientals, àrabs i sud-africanes estan presents amb una filiació complexa i que la gènesis evolutiva dels instruments musicals està íntimament lligada al desenvolupament de la vida humana, de les institucions, de les diverses activitats dels grups humans i de la vida social de nuclis determinats.
Per a Vicent Torrent, musicòleg valencià fundador del grup Al Tall, en la música popular no es poden establir fronteres gens definides, i de fet, les fronteres de la música tradicional valenciana no coincideixen amb l’àmbit territorial i es difuminen amb les terres veïnes. Afirma que les nostres músiques s’emmarquen més bé en una gran regió musical mediterrània. No obstant això, en el seu llibre “La música popular” fa una classificació de les músiques
valencianes temàtiques (segons els temes que tracten i les ocasions en què s’empraven) i de gèneres (segons les característiques musicals de ritmes, melodies, harmonies…).
El també membre d’Al Tall i professor del Departament de Musicologia del Conservatori Superioror de València, Jordi Reig, parla d’elements del llenguatge musical de la música tradicional valenciana que li donen especificitat, ja que són escassament presents en la música culta i en la resta de músiques populars. En el seu llibre “La música tradicional valenciana. Una aproximació etnomusicològica” fa unes interessants aportacions sobre els instruments musicals. Es produeix una mena de simbiosi per la qual els instruments donen sentit al sistema cultural on actuen i conviuen però al mateix temps la cultura, els valors estètics propis de cada tradició específica i les tècniques d’una pràctica musical
concreta imprimeixen en els instruments empremtes morfològiques i/o estructurals determinades. Les experiències i els comportaments del grups creen una producció conscient de sons propis, valors simbòlics, etc. Un exemple clar el trobem en els instruments de llengüeta doble de la mediterrània: diferents grandàries, formes, tonalitats, timbres… diferents usos, ens demostren que les fronteres existeixen, malgrat no ser, de vegades, tan definides com pensem. Si tornem a observar la família d’oboès tradicionals i en concret la nostra dolçaina trobem fins i tot una comarcalització del nom amb les variants de: dolçaina, donsaina, xaramita, xirimita, xeremita, verinoca (verinocla), i pita (en terrers frontereres amb Múrcia i Albacete)…
Classificació dels instruments valencians
Per concretar, ací parlarem dels instruments musicals de la tradició valenciana atenent a la classificació Hornbostel-Sachs amb l’enfocament cultural aportat per Jean Jenkins a l’àmbit territorial del País Valencià.
La classificació s’estructura en 3 grans famílies:
Font: Eva Ortiz i Gàlvez, “Instruments de la tradició musical valenciana, Barraca Quina Fumaguera, 2019”.