Anna Délia

Sona el telèfon (el mòbil clar, quin sinó?).

– Ana Delia?- demana una veu a l’altra banda de la línia.

– Sí?- responc jo. Així, sense imaginar el que està a punt de succeir.

Una veu ferma i curtida respon amb l’energia pròpia de qui sap el que vol i està avesada a haver d’obrir-se pas a la vida sense demanar permís (bé, potser en eixe moment no vaig copsar tot això ben bé, però sí, així és com va anar).

– Sóc Eva -em va dir-, de la Colla El Cocó d’Alacant, i et cride per a preguntar-te si pots tocar amb nosaltres el dia de l’ofrena en les Fogueres d’Alacant.

Tocar? Jo? La xirimita en les festes d’Alacant? En les Fogueres? En l’ofrena? Jo, una principiant que no portava ni un any aprenent a tocar eixe meravellós instrument que amb el temps acabaria convertint-se pràcticament en una extensió del meu cos, però que eixe moment encara era un repte que no sabia si seria capaç de superar.

– …!!! Bé -li vaig respondre amb una barreja d’il·lusió, sopresa i por- però jo…, porte només 7 mesos tocant la xirimita i no tinc cap experiència de tocar en actes. Gràcies per pensar en mi, però dubte molt que estiga per a tocar en públic encara.

Però no, no penseu que va recular i continuar amb la següent de la llista -que ara que pense, tampoc sé si hi havia escrit algun altre nom-. La trucada no era debades. L’Eva venia amb els deures fets. Jo pensava que amb la meua resposta -sóc una principiant sense experiència- n’hi hauria prou per a fer-la desistir. Que il·lussa! La conversa va continuar com si no m’hagués sentit dir-li que jo no estava per tocar amb la Colla.

– Toquem en la Barraca El Cabasset i volem que toques La manta al coll i, si t’animes, alguna més d’aquestes de cercavila, faciletes -va amollar com si jo li hagués dit que sí, que tocaria sense problema-.

Però és que la més grossa se la tenia reservada, com si hagués assajat la telefonada i estigués executant un pla milimètric per no deixar-me escapatoria.

– He parlat amb el teu mestre Paco Bessó i m’ha dit que pots fer-ho -va reblar des de l’altra banda del telèfon-

I així, desarmada d’arguments. Amb la instrucció directa d’un superior com era el meu mestre -que gran que és-, jo, que podia fer? Doncs rendir-me. No quedava altra. Paco havia sentenciat, Eva havia jugat molt bé les seues cartes i a mi, a mi… no em podia fer més il·lusió -ara somric mentre ho escric-. I vaig respondre:

– Ah, doncs ja em dius com quedem!

Així va ser, com de cop i volta, amb una xirimita de color carabassa i amb més nervis que experiència em vaig estrenar en públic tocant en l’Ofrena de Fogueres!

Encara ara em tremolen les cames només de fer memòria de tot això. Va ser increïble!! Recorde com si fos ara totes les peces que vaig poder tocar, perquè no només va ser La manta al coll -eixa la controlava-. També van anar Maseret i Dos quinze a toca castanya.

Eixe va ser el meu debut, com aquell que ha de saltar d’un avió o un pont. Així em vaig sentir. Ep! però ben segura, la companyia no era només genial, també era una garantia que em feia sentir segura.

Així va anar la meua estrena i a partir d’eixe moment la Colla El Cocó es va convertir en un raconet de la meua vida. Una xicoteta família que ha anat expandint-se i arrossegant més músics i amistats amb qui continue gaudint de muixerangues, balls de bastons, cercaviles, Fogueres, moros i cristians, l’Aplec del Puig, carnestoltes, Nadals, processons, dimonis, Festes del Raval Roig… Fins i tot, dos casaments.

Què més s’hi pot demanar? Jo t’ho dic: continuar-hi.